Havia quedat amb les companyes a un típic restaurant de Ciutat Vella. El sopar va ser agradable malgrat que, com acostuma a passar en aquests casos, les converses versaren sobre la feina.
A les onze, tothom començà a enfilar el camí cap a casa. La nit caminava lentament per aquells carrerons angostos, foscos i mig deserts que, si bé durant el dia tenien un encant especial, a aquelles hores, a la Sònia no li feien confiança i menys encara quan sentí fressa darrera seu. Parà l’oïda i, efectivament, algú la seguia. Començà a caminar més de pressa però aquelles passes cada cop eren més a prop. Notà que li picaven l'espatlla dreta. La por començava a mossegar-la quan es girà:
- Senyoreta, senyoreta, li porto el moneder que s’ha deixat a sobre de la taula, feu el cambrer que l’havia servida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada