VIDEOS..., MÚSICA..., FOTOS..., I PRINCIPALMENTE... LIBROS, LIBROS I LIBROS

jueves, 22 de enero de 2009

(241) LA DONA TRENCADA de SIMONE DE BEAUVOIR (1908-1986). Deriva Editorial. 269 pàgines

La dona trencada és una novel.la publicada l'any 1968 i està formada per tres peces, reflex de tres fracassos personals.

A L'edat de la discreció una dona ha d'assumir el pas del temps i, doncs, de l'edat, alhora que la llibertat individual dels éssers que l'envolten.

A Monòleg és la desesperança davant les consequències dels actes de la protagonista, moguda pel seu egoisme, a qui l'assumpció d'aquesta realitat condueix al límit de la desestabilització emocional.

La tercera part, La dona trencada és aquella que ha supeditat la seva pròpia vida a la dels altres, el nucli familiar en el qual se sentia a recer de la vida mateixa; però quan l'amor s'esfondra per l'aparició d'una altra història sentimental, l'abisme de la solitud i de por pot esdevenir paralitzant. Aquesta tercera peça està escrita en forma de diari i és la més extensa.

Simone de Beauvoir va nèixer i morir a París. Està adscrita al moviment existencialista francès. Era de família burgesa, sent educada sota una forta moral cristiana, però en la seva joventut va decidir deslligar-se dels seus orígens.

Al 1929, després de conèixer a Jean Paul Sartre en la Sorbona, on els dos estudiaven filosofia, es va unir estretament al filòsof i el seu cercle, creant entre ells una relació que els va permetre compatibilitzar la seva llibertat individual amb la seva vida en conjunt.

Va ser professora de filosofia fins a 1943 en escoles de diferents llocs de França, com Rouen i Marsella, fins que l'ocupació alemanya de París, a causa de la Segona Guerra Mundial, la va allunyar de l'ensenyament. Durant aquest període va viure en la ciutat presa, formant part del moviment de la Resistència Francesa.

En la seva primera novel·la, La convidada (1943), va explorar els dilemes existencialistes de la llibertat, l'acció i la responsabilitat individual, temes que aborda igualment en novel·les posteriors com La sang dels altres (1944) i Els mandarins (1954), que és considerada la més important de totes les seves obres.

Les tesis existencialistes, segons les quals cadascun és responsable de si mateix, s'introduïxen també en una sèrie d'obres autobiogràfiques, entre les quals destaquen Memòries d'una jove de bona família (1958) i Final de comptes (1972).

Entre els seus assajos escrits cap destacar El segon sexe (1949), una profunda anàlisi sobre el paper de les dones en la societat; La vellesa (1970), sobre el procés d'envelliment on critica apassionadament l'actitud de la societat cap als ancians, i La cerimònia de l'adéu (1981), on evoca la figura del seu company de tants anys, Jean Paul Sartre.

No hay comentarios: