VIDEOS..., MÚSICA..., FOTOS..., I PRINCIPALMENTE... LIBROS, LIBROS I LIBROS

sábado, 28 de mayo de 2011

(326) INDIGNEU-VOS! de STÉPHANE HESSEL (1917). Editorial Destino. 60 pàgines



Un al.legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

Ahir, precisament el dia que va tenir lloc la càrrega dels mossos d’esquadra contra els indignats de la plaça de Catalunya, -lamentable incident que recorda a èpoques passades i que hauria de suposar la destitució dels responsables- vaig tenir l’oportunitat de llegir aquest llibre. Es tracta d’una petita obra de només seixanta pàgines, que es llegeix en una estoneta i que justifica el moviment de milers d’indignats a les places d’arreu d’Espanya. El llibre té un magnífic pròleg de José Luis Sampedro, nascut al mateix any que Hessel.

Stéphane Hessel, un home de noranta-quatre anys ha estat sempre un defensor de la pau i la democràcia: va ser membre de la Resistència francesa contra l’invasió nazi i supervivent de dos camps d’extermini. Després va ser diplomàtic i un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Quan algú com Hassel, amb el seu currículum, fa una crida a la "insurreccció pacífica", se l’ha d’escoltar. Algunes de les frases del llibre:

"Tots plegats hem de vetllar perquè la nostra societat continuï sent una societat de la qual ens sentim orgullosos: no aquesta societat dels sense papers, de les expulsions, de les sospites contra els immigrants; no aquesta societat en què es replantegen les jubilacions, el dret a la Seguretat Social; no aquesta societat en què els mitjans de comunicació estan en mans de gent poderosa".

"L’interès general ha de prevaler sobre l’interès particular, el repartiment just de les riqueses creades pel món del treball ha de prevaler sobre el poder dels diners". "Els bancs es mostren sobretot preocupats pels seus dividents i pels elevats salaris dels seus directius, i no pas per l’interès general". "La distància entre els més pobres i els més rics no havia estat mai tan important, i mai no s’havia fomentant tant la cursa pels diners, la competició".

"Estic convençut que el futur pertany a la no-violència, a la conciliació de les cultures diferents. És per aquesta via que la humanitat haurà d’accedir a la seva pròxima etapa". "El missatge de Mandela o de Martin Luther King... és un missatge d’esperança en la capacitat de les noves societats modernes per superar els conflictes a través d’una comprensió mútua i una paciència vigilant".

jueves, 26 de mayo de 2011

(325) NIUS de PEP COLL (1949). Proa. 340 pàgines

M’ha agradat. Està escrita en un llenguatge planer i estructurada en capítols curts que fan que la lectura sigui fàcil i amena. Crida l’atenció la manera de numerar els capítols: en comptes de nombres, fa servir les lletres de l’abecedari i que fan referència als personatges de la novel.la que s’enumeran al començament, com una mena d’introducció. Personatges que a vegades són animals: una parella de caderneres, una colònia de formigues, un mascle de tòtil, una guineu o una famella de papallona apol.lo.
He trobat un video -insertat al final del post- que fa un bon resum del llibre. Però té dificultats a l’hora de reproduir-se, no sé si es degut a la meva conexió. Per això m’he pres la molèstia -excepcionalment- de transcriure una part del seu contingut:

Un càmping del Pirineu i una gran catástrofe natural: aquests són els principals ingredients de Nius, la darrera novel.la de Pep Coll, editada per Proa. L’escriptor de Pessonada defineix Nius com una novel.la coral, dinàmica, actual que presenta un ventall de vides encreuades que es trobaran de sobte i cara a cara amb el misteri de la vida i de la mort. La trama se centra en les reaccions i sensacions que viuen diferents tipus de famílies davant d’una tragèdia imprevista. Sinistres com la riuada del càmping de Las Nieves a Biescas l’any 1996 en què van morir 87 persones o l’explosió del camió que va arrassar el càmping dels Alfacs el 1978 a Les Cases d’Alcanar provocant 217 morts són algunes de les circunstàncies de les quals parteix Pep Coll...

Amb Nius, Pep Coll ha escrit una novel.la de ritme cinematogràfic que és una reflexió original sobre la precarietat de la vida i les crosses de la rutina, la solidaritat i l’egoisme, l’atzar, el dolor i les ganes de viure.

domingo, 22 de mayo de 2011

(324) MALETES PERDUDES de JORDI PUNTÍ (1967). Editorial Empúries. 452 pàgines


Quatre dies m’ha durat el llibre. Si mirem el nombre de pàgines, surt a més de cent per dia, la qual cosa no està gens malament. Aquesta dada és significativa i diu mot de com m’ha enganxat la novel.la. És una història original, divertida, plena d’aventures i de situacions, a vegades còmiques, a vegades tràgiques i surrealistes. Es comença a llegir i de seguida es pensa en aquell mariner que té un amor a cada port, però en aquest cas no es tracta d’un mariner sinò d’un camioner que viatja per tota Europa. A més, està escrita amb un ritme àgil i t’atrapa des de la primera pàgina. La història es situa als anys seixanta i principis dels setanta. Són els últims anys de la dictadura franquista i l’època del Maig del 68 a París. Aquests dos fets tenen molt a veure en el desenvolupament de la novel.la. Un llibre que recomano. Entre altres llengues està traduít al castellà amb el títol Maletas perdidas.

És la primera novel.la de Jordi Puntí, nacut a Manlleu. Abans havia publicat alguns llibres de narracions: Pell d’armadillo (1998), Animals tristos (2002) i Set dies al vaixell de l’amor (2005). Maletes perdudes ha estat una novel.la molt elaborada. Durant set anys l’autor ha traballat en el projecte i ha obtingut diversos premis, entre ells el Premi Llibreter 2010. El 16 de juny, els que formen part del Club de Lectura de la Biblioteca Garcilaso, tindrem el plaer de comptar amb la presència de Jordi Puntí. Espero que la xarla-col.loqui sigui tan excitant com la lectura del llibre.

Però, de què va la història? Maletes perdudes narra els destins encreuats d’una família impossible. En Christof, en Christophe, en Chistopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel Delacruz, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l’han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom?. Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare: la infantesa en un orfanat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli.

viernes, 20 de mayo de 2011

(323) AURORA BOREAL de ASA LARSSON (1966). Círculo de Lectores. 356 páginas

Desde hacía unos meses tenía esta novela en las estanterias con la intención de leerla. Lo primero que he de decir es que no ha respondido a las espectativas. No es que me haya decepcionado, pero esperaba algo más de ella. Creo que la difusión de esta obra se ha visto favorecida por el éxito de sus compatriota suecos, también autores de novela negra, Henning Mankell y sobre todo, Stieg Larsson -a pesar de la coincidencia en el apellido, no hay ningún vínculo familiar entre ellos-, el autor de la archiconocida trilogía Millenium. Aurora boreal es menos completa y más pobre en cuanto a trama y personajes que Millenium. En resumen, una novela policíaca entretenida, fácil de leer y que engancha, pero que literariamente aporta poco a otras novelas del género.


Probablemente su mayor atractivo resida en el contexto en el que tiene lugar la novela, cerca del Círculo Polar Ártico. El entorno queda muy bien dibujado y permite sentir el ambiente nórdico en todo su gélido esplendor.


La autora, Asa Larsson, vivió en Kiruna, en el mismo lugar donde se desarrollan los hechos que cuenta en la novela. En el epílogo ya nos anucia la siguiente "Rebecka Martinsson volverá" haciendo alusión a la que publicará un año más tarde, en 2004, Sangre derramada. También la tengo también entre los libros pendientes, pero de momento tendrá que esperar, quizás a uno de esos dias bochornosos de verano en que apetece leer algo sin demasiadas complicaciones.


El argumento: El cuerpo de Victor Strandgard, el predicador más famoso de Suecia, yace mutilado en una remota iglesia en Kiruna, una ciudad del norte sumergida en la eterna noche polar. La hermana de la víctima ha encontrado el cadáver, y la sospecha se cierne sobre ella. Desesperada, pide ayuda a su amiga de infancia, la abogada Rebecka Martinsson, que actualmente vive en Estocolmo y que regresa a su ciudad natal dispuesta a averiguar quién es el verdadero culpable.

martes, 10 de mayo de 2011

(322) CANIGÓ de JACINT VERDAGUER (1845-1902). Edicions 62. 158 pàgines

Canigò és un poema èpic de Jacint Verdaguer publicat per primera vegada el 1886 i constitueix un dels poemes claus de la Reinaixença catalana.
La narració és una barreja de personatges reals amb d'altres de ficció i està situada al segle XI, a l'època que els catalans patien invasions musulmanes. Respon a la voluntat de Verdaguer de posar les bases per a la reconstrucció del país, tant des del punt de vista civil i nacional com religiós.

La història comença quan Gentil, fill del comte Tallaferro, després de ser armat cavaller la l'Esglèsia de Sant Martí del Canigó, s'afegeix a l'exercit cristià que està en missió de parar l'atac dels musulmans. Gentil coneix Flordeneu, la reina de les fades, que el sedueix i recorren tots dos els dominis pirinencs. Guifré, l'oncle del cavaller, s'adona que l'exèrcit cristià està perdent i ho atribueix a la deserció de Gentil i dominat per la ira, mata el seu nebot estimban-lo muntanya avall. Guifré es penedeix del seu crim i quan es troba a les portes de la mort, demana que en lloc on morí Gentil hi sigui plantada una creu.


L'obra està estructurada en dotze cants i un epíleg, "Los dos campanars", el diàleg entre els campanars dels monestirs de Cuixà i del Canigó:



"Com dos gegants d'una legió sagrada

sols encara hi ha drets dos campanars:

són los monjos darrers de l'encontrada,

que ans de partir, per última vegada,

contenplen l'enderroc de sos altars.



Són dues formidables sentinelles

que en lo Conflent posà l'eternitat;

senblem garrics los roures al peu d'elles;

les masies del pla semblen ovelles

al peu de llur pastor agegantat."



Una completa biografia de Jacint Verdaguer i un estudi de les seves obres la podem trobar en aquesta pàgina de la AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana).

jueves, 5 de mayo de 2011

(321) EL FESTÍN DEL AMOR de CHARLES BAXTER (1947). RBA. 274 páginas

El festín del amor es un mosaico de historias de amores y desamores, de experanzas y frustraciones explicadas en primera persona.

Argumento: Un narrador llamado Charles Baxter (igual que el autor) se despierta desorientado en la noche y decide salir a caminar. En la calle se encuentra con Bradley Smith, un hombre que acaba de romper con su segunda esopsa y que le propone que escriba un libro titulado El festín del amor. Así, Baxter dará la voz a diferentes personajes, desde las dos ex mujeres de Bradley y su actual compañera pasando por la fogosa y trágica pareja formada por Chloé y Oscar, hasta Harry y Esther, un matrimonio de profesores universitarios judios vecinos de Bradley que viven obsesionados por la idea de rescatar a su hijo Aaron del ambiente oscuro en que vive. Cada uno de estas parejas nos mostrará sus experiencias con el amor.



La novela obtuvo el Premio Llibreter de narrativa 2002.