(446) LA LEY DE LOS JUSTOS de CHUFO LLORENS (1931). Editoria Grijalbo. 1304 páginas (EBOOK)

Hace diez años había leído una obra anterior de Chufo Llorens, Et donaré la terra -Te daré la tierra en castellano-, una novela histórica ambientada en la Barcelona del siglo XI.

La ley de los justos, aunque algunos capítulos transcurren en Cuba, también se ubica en Barcelona, en este caso, en la última década del siglo XIX; concretamente entre 1888, el año de la primera Exposición Universal de Barcelona y el 1898 en que tiene lugar la independencia de Cuba, dos hechos de gran trascendencia para la ciudad y el país.

La novela está protagonizada por Práxedes Ripoll, un rico empresario burgués y su familia: su esposa Adelaida, sus hijos Germán y Antonio; su cuñado Orestes Guañabens, Renata, la esposa de este, y Candela, la hija de ambos. Junto a estos, tienen un protagonismo importante personajes históricos como el sacerdote y escritor, Cinto Verdaguer, Claudio López, marqués de Comillas y Santiago Salvador, el anarquista que lanzó la bomba en el Liceo de Barcelona el 7 de noviembre de 1983 y que causó 20 muertos. Este hecho de mezclar personajes históricos con otros ficticios es característico de las novelas históricas.

A finales del siglo XIX Barcelona vive una época de esplendor. Una burguesía próspera y culta, exhibe su elegancia en fiestas y veladas musicales. Pero al otro lado de la ciudad, donde las calles se estrechan y huelen a pobreza, el rencor y la injusticia están fraguando una revolución capaz de recurrir a la violencia más descarnada.

Básicamente, este es el ambiente en que se desarrolla el libro. 

Es una novela que engancha pero considero que hay aspectos claramente mejorables. En primer lugar, la extensión  me parece excesiva. Creo que no son necesarias mil trescientas páginas -en formato EBOOK que es como la he leído- para contar la historia. Se agradece llegar al final. Por otra parte, más que una novela histórica parece una novela rosa, una historia de buenos y malos poco creible. Hay situaciones y personajes muy forzados; por citar alguno, la historia de Juan Pedro Bonafont/Jerónimo Cifuentes. La parte novelesca es la que priva por encima de la histórica y en el lenguaje, hay expresiones y frases actuales que difícilmente pueden atribuirse a personas del siglo XIX. Por todo ello, me cuesta clasificar este libro como novela histórica.

7. LA TRISTA TROBADA (taller de lectura i escriptura 7)

Les dues dones van estar un moment abraçades. L’Alba, la cosina de la Sònia, feia uns grans esforços perquè les llàgrimes que li omplien els ulls no saltessin com una riuada.
Eren gairabé de la mateixa edat i de petites, al poble, tingueren una bona relació: van compartit moltes estones d'alegries i de jocs i també, com no podia ser d'una altra manera, alguna petita baralla infantil que al cap d'una estona ja estava oblidada. La vida les havia portat per camins diferents: l’una s´havia quedat al poble, La Vall del Segre, on eren ara i la Sònia vivia i treballava a Barcelona.
Es tornaven a trobar, però amb un motiu ben trist: la mort de l’avi Anton, el pare dels seus pares, aquell home tan bondadós, tan intel.ligent, tan savi…  un home amb tots els ets i uts. Si més no, aquesta seria la imatge que la Sònia sempre guardaria d’ell.

MISA SANTA CECILIA de JOSEPH HAYDN (1732-1809). Catedral St Etienne de Toulouse

 1. (00:00:08) KYRIE I                                              

 2. (00:03:25) CHRISTE

 3. (00:06:55) KYRIE II

 4. (00:10:18) GLORIA IN EXCELSIS
 5. (00:13:44) LAUDAMUS
 6. (00:17:40) GRATIAS
 7. (00:21:17) DOMINE
 8. (00:27:50) QUI TOLLIS
 9. (00:34:52) QUONIAM
10. (00:38:54) CUM SANCTO
11. (00:43:50) CREDO IN UNUM DEUM
12. (00:48:07) ET INCARNATUS
13. (00:56:38) ET RESURREXIT
14. (01:02:25) SANCTUS
15. (01:04:28) BENEDICTUS
16. (01:11:35) AGNUS DEI
17. (01:13:51) DONA

6. ASSEGUDA SOBRE UNA ROCA (taller de lectura i escriptura 6)

Estava asseguda sobre una roca, pensativa, mirant la vall que tenia als seus peus. Ja feia cinc anys d'aquell estiu que la Sònia havia conegut a en François, el poca-solta francès del que s'havia enamorat i que sembla que l'habia oblidada. Ella, sempre que podia tornava al poble, però d'ell, ni rastre.

Els primers mesos van sovintejar les trucades telefòniques que cada vegada van ser menys freqüents. 

No entenia què havia pogut passar. Fins i tot, alguna vegada li havia anat pel cap agafar el cotxe i en tres hores, presentar-se a Carcassonne, la ciutat on ell vivia. Però, i si no el trobava? o pitjor encara, i si ja no vivia sol?. Així que va descartar aquella pensada. Si volia alguna cosa, ja sabia on trobar-la.

JOHAN SEBASTIAN BACH (1685-1750). MAGNIFICAT en Re Mayor, BWV 243. Le Concert des Nations & La Capella Reial de Catalunya. Director: JORDI SAVALL

 1. (00:08) Magnificat (Coro)

 2. (03:05) Et exultavit (Aria: Soprano 2)

 3. (05:28) Quia repexit (Aria: Soprano 1)

 4. (07:53) Omnes generationes (Coro)

 5. (09:12) Quia fecit mihi magna (Aria: Bajo)

 6. (11:05) Et misericordia (Duo: Contratenor / Tenor)

 7. (14:18) Fecit potentiam (Coro)

 8. (16:17) Deposuit potentes (Aria: Tenor)

 9. (18:16) Esurientes implevit bonis (Aria: Contratenor)

10. (21:05) Suscepit Israel (Coro)

11. (23:22) Sicut locutus est (Coro)

12. (24:52) Gloria Patri (Coro)

(445) YO, JULIA de SANTIAGO POSTEGUILLO (1967). Editorial Planeta. 610 páginas (EBOOK)

De Santiago Posteguillo había leído las dos trilogías publicadas con anterioridad, la dedicada a Escipión el Africano (236 a.C. - 183 a.C.) -Africanus, Las legiones malditas y La traición de Roma- y la dedicada al emperador Trajano (53 d.C. - 117 d.C.) -Los asesinos del emperador, Circo Máximo y La legión perdida-

En Yo, Julia, novela que ha obtenido el Premio Planeta 2018, la protagonista es una mujer, Julia Domna (170-217), la esposa del emperador romano Septimio Severo (145-211), una mujer de origen sirio, poco conocida, pero que consigue instaurar una dinastía imperial. Es un caso poco frecuente en el Imperio Romano donde las mujeres, aunque pudiesen ostentar el rango de Augusta si el emperador se lo concedía, esto solo era a título honorífico. Las esposas de los emperadores nunca tenían poder real ni sobre las legiones ni sobre las grandes decisiones del gobierno. En la novela se narra el ascenso vertiginoso de Julia y una vez asentada en el poder terminará siendo la mujer más poderosa e influyente de toda la historia del Imperio Romano -palabras del autor-.

Septimio Severo

La narración solamente abarca desde el año 192 hasta el 197 d.C. y está dividida en cinco partes, cada una dedicada a uno de los cinco emperadores enemigos de Julia: Cómodo, Pértinax, Juliano, Nigro y Albino -todos ellos se suceden en poco tiempo, a veces meses y mueren de forma trágica-.

El libro está en la linea de los otros de Santiago Posteguillo, así que a sus muchos seguidores no les decepcionará: ambientado en la época de la Roma clásica, un gran número de personajes que intervienen -la mayoría históricos-, narración lineal en el tiempo, fácil de leer, capítulos cortos y muy bien documentado. 

Se completa con unos apéndices bastante interesantes e ilustrativos: un mapa del Imperio romano de la época, planos de las batallas que se narran en el libro - en este caso, las batallas de Issus y Lugdunum-, y un glosario de términos latinos.

5. ESTIU AL POBLE (taller de lectura i escriptura 5)

Encara que vivia a Barcelona, un parell de setmanes d'estiu, si més no, buscava la tranquil.litat a La Vall del Segre, el poble on havia nascut i on havia viscut fins que va marxar a estudiar a la capital.

Les tardes, la Sònia solia passar-les a l'ombrívol bosc d'alzines que havia a prop, on la temperatura estival no era tan rigurosa.

Ja tenia vint anys. Els seus cabells, d' un ros daurat, li arribaven prop de la cintura i feia contrast amb uns ulls negres que cridaren l'atenció del noi.

- Sóc en François, -va dir en català però amb un accent francès prou evident-. Els meus avantpassats eren d'aquí i jo visc a Carcassonne.

Es van trobar algunes vegades més al poble i la relació es consolidà: va ser un estiu de llargues converses, de projectes de futur, d'ilusions; però al final, també de paraules buides i de promeses incomplertes. Cinc anys després  i no s´havien tornat a veure.

- C'est la vie, com diria en François, va pensar la Sònia

(444) JO CONFESSO (r2) de JAUME CABRÉ (1947). Editorial Proa. 639 pàgines (EBOOK)

Havia llegit el llibre al 2012, pocs mesos després de la seva publicació, però en castellà que era la versió que tenia en aquells moments. Sóc dels que pensen que els llibres s'han de llegir en la llengua que es van escriure, sempre que es tingui prou competència per fer-ho, és clar. Per això tenia un deute amb aquesta novel.la que ara he pogut saldar.

De Jaume Cabré he llegit tres obres: L'ombra de l'eunuc, Les veus del Pamano i La teranyina. Particularment, crec que Jo confesso les supera. Es nota la dedicació de l'autor durant vuit anys a escriure aquesta.

Jo confesso és una gran novel.la. Està escrita en forma d'una extensa carta que el protagonista, Adrià Ardèvol escriu al que ha esta el seu gran amor, Sara, el nom de la qual no apareix fins ben avançada la història. És un relat introspectiu de l'Adrià quan comença a detectar els primers símptomes d'una malaltia degenerativa que acabarà amb la seva activitat intelectual.

L'Adrià, nascut a Barcelona l'any 1946 és una persona singular: un superdotat que parla més de deu idiomes, toca el violí, escriu llibres,... Però també és un home solitari, amb moltes mancances, poc estimat des de la seva infància i així ho explica al principi de la novel.la: "Fins ahir a la nit, caminant pels carrers de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions...".

L'altre gran protagonista de la història és un famós violí del segle XVIII, un instrument de valor econòmic i històric incalculable que havia comprat el pare d'Adrià i que porta associat a la seva existència una negra història de robatoris i crims.

Amb aquests elements i una llarga llista de personatges, Jaume Cabré fa un recorregut per la història des del segle XIV fins l'actualitat: passegem per Girona i els monastirs del Pallars dels segles XIV i XV, la Inquisició, l'Alemanya nazi, la Barcelona dels anys 40 i 50 i els primers anys del segle actual. En aquest recorregut trobem les diverses tipologies del mal: intolerància, fanatisme, totalitarisme, enveja, hipocresia, crueltat,...

És una obra complexa: les diverses històries s'entrellacen, hi ha salts en el temps, es fan coincidir persones de diferents èpoques, la narració passa de primera a tercera persona i tot en el mateix paràgraf. Aquest recurs, que pot despistar al lector, demostra la capacitat narrativa i la genialitat de l'autor.

En aquest video, Manel Fuentes entrevista a Jaume Cabré i parlen del llibre

4. AIXÒ ÉS LA PRIMAVERA (taller de lectura i escriptura 4)

Inspirada per la suggerent música que sona, el primer del quatre concerts que el genial Vivaldi, fa tres-cents anys va dedicar a les estacions, la Sònia, a la página d'avui, vint-i-sis de maig, anotava al seu diari: "La primavera ha esclatat amb força, interrumpent la pluja que durant tot l'any donava vida i grissos a la vall. Els ocells la saluden i canten feliços, les fonts ragen amb alegria i els camps s'omplen de flors de tots els colors.

Però de sobte, el cel s'omple de núvols negres i trons i llamps anuncien la tempesta que s'apropa.

Això és la primavera"

(443) EN PERILL D'EXTINCIÓ de PAU VIDAL (1967). Editorial Empúries. 70 pàgines (EBOOK)

Pau Vidal va nèixer a Barcelona. És filòleg, traductor i escriptor. També és l'autor dels mots encreuats de l'edició catalana del diari El País. Ha rebut diversos premis literaris per llibres com Homeless (2002), Aigua bruta (2006), Fronts oberts (2011)... Com a traductor es dedica sobretot a traduir prosa narrativa de l'italià al català.

En perill d'extinció, editat per primera vegada al gener del 2010, porta com a subtítol Cent paraules catalanes per salvar, és un petit llibre -només setanta pàginas en format Ebook- que com diu l'autor a la introducció "no és una llista de paraules cultes que només coneixen els saberuts sinó tot el contrari, un aplec de terminologia popular, sovint col.loquial, que encara és viva però que es diu cada dia menys... Vol ser una contribució pràctica al debat sempre recurrent sobre la salut del català".

Cada una d'aquestes paraules, que podrien ser moltes més de cent, està tractada  amb rigor, explicant en alguns casos el seu origen i sempre citant textos literaris, moderns o antics, on apareix.

M'ha sorprès trobar algunes paraules en aquesta llista, paraules com bòfia, bugadera, enguany, enraonar, ensumar, paperina, queviures, romanços, xampany,... Sense ser un expert en el tema, considero que són d'ús comú entre els cataloparlants. He tingut la sort d'assistir avui a una conferència-xerrada de l'autor, força interessant per cert, -Català correcte o genuí?- i he fet aquest comentari.

(442) PATRIA de FERNANDO ARAMBURU (1959). Tusquets Editores. 646 páginas

¿De que va el libro?:

Patria nos cuenta la historia de dos familias que viven en un pueblo, cuyo nombre no aparece en el libro, a poca distancia de San Sebastián. Estas familias desde siempre han estado unidas por una fuerte amistad, pero acabarán enemistadas por razones políticas.

La acción transcurre desde mediados de los años ochenta hasta 2012, pocos meses después de la declaración del cese definitivo de la violencia por parte de ETA.

La primera família prospera económicamente gracias a la capacidad emprendedora del padre que regenta una empresa de transporte en el pueblo. La vida cambiará de forma brusca al ser víctima de la extorsión y más tarde del asesinato por parte de ETA.

En la segunda familia, uno de los hijos ingresará en la organización terrorista, participará en una serie de atentados y terminará en la cárcel. Por un destino trágico, acabará en el comando que se propone asesinar al que ha sido su vecino de toda la vida, el padre de sus amigos.

El autor:

Fernando Aramburu nació en San Sebastian y es licenciado en filología hispánica por la Universidad de Zaragoza y desde 1985 reside en Alemania. Patria es su novena novela. Anteriormente había publicado Fuegos con limón, Los ojos vacíos, Bami sin sombra, La gran Marivián, El trompetista del Utopía, Viaje con Clara por Alemania, Años lentos, Ávidas pretensiones... además de otras obras.

Valoración personal:

Es el primer libro que leo de este autor y no me ha decepcionado. Es una gran novela, muy recomendable. A pesar de tratarse de un tema tan delicado y sensible, huye del fanatismo político. No es una historia de buenos y malos y hace un retrato de la sociedad vasca del momento, una sociedad salpicada por el drama del terrorismo etarra donde impera el miedo y donde se llegan a romper amistades y relaciones dentro incluso de las propias familias; sobretodo en los pueblos, como el de la novela, donde todos se conocían.

Los nueve principales protagonistas están perfectamente retratados, de manera que casi podemos hacernos una imagen fotográfica de cada uno de ellos.

La novela está estructurada en 125 capítulos, relativamente cortos que facilitan la lectura. No sigue una narración lineal, sino que va dando saltos en el tiempo, pero eso no impide que se pueda seguir perfectamente la historia.

Al final del libro encontramos un glosario con vocablos procedentes del euskera usados en la novela y que es de gran ayuda a los lectores, como es mi caso, nada familiarizados con la lengua vasca.

ANTONIO VIVALDI (1678-1741). LES QUATRE ESTACIONS. Europa Galante. Director i violí: FAVIO BIONDI

PRIMAVERA

(00:30) 1. Allegro (03:52) 2. Largo (05:45) 3. Allegro

ESTIU (09:30) 1. Allegro non molto (15:00) 2. Adagio-Presto-Adagio (16:42) 3. Presto

TARDOR (19:38) 1. Allegro (24:31) 2. Adagio molto (27:13) 3. Allegro

HIVERN (30:40) 1. Allegro non molto (34:10) 2. Largo
(36:10) 3. Allegro

MARC ANTOINE CHARPENTIER (1643-1704). THE DEUM. La Capella Reial de Catalunya. Le Concert des Nations. Director: JORDI SAVALL

JOSEPH HAYDN (1732-1809). SINFONÍAS DE LONDRES (desde la 93 hasta la 104). ORQUESTA FILARMÓNICA DE LONDRES. Director: EUGEN JOCHUM (1902-1987)

Sinfonía 93  1.Adagio - Allegro Assai (00:00) 2.Largo Cantabile (07:15) 3.Menuetto: Allegro - Trio - Menuetto (12:28) 4.Finale: Presto ma non troppo (16:38)

Sinfonía 94 "La sorpresa" 1.Adagio Cantabile - Vivace Assai (21:14) 2.Andante (30:38) 3.Menuet: Allegro molto - Trio - Menuet (37:25) 4.Finale: Allegro di molto (42:10)

Sinfonía 95 1.Allegro Moderato (46:06) 2.Andante Cantabile (52:38) 3.Menuet - Trio - Menuet (58:08) 4.Finale: Vivace (1:02:49)

Sinfonía 96 "El milagro” 1.Adagio - Allegro (1:06:24) 2.Andante (1:13:35) 3.Menuetto: Allegro - Trio - Menuetto (1:20:32) 4.Finale: Vivace/assai (1:25:46)

Sinfonía 97 1.Adagio - Vivace (1:29:03)  2.Adagio ma non troppo (1:37:50) 3.Menuetto: Allegro - Trio - Menuetto (1:45:29) 4.Finale: Presto assai (1:49:33)

Sinfonía 98 1.Adagio - Allegro (1:54:22) 2.Adagio Cantabile (2:01:56) 3.Menuet: Allegro - Trio - Menuet (2:08:19) 4.Finale: Presto (2:14:08)

Sinfonía 99 1.Adagio - Vivace Assai (2:21:49) 2.Adagio (2:30:32) 3.Menuet (2:39:17) 4.Finale: Vivace (2:44:52)

Sinfonía 100 “Militar" 1.Adagio - Allegro (2:49:07) 2.Allegretto (2:56:19) 3.Menuet: Moderato - Trio - Menuet (3:01:58) 4.Finale: Presto (3:07:01)

Sinfonía 101 "El reloj" 1.Adagio - Presto (3:11:52) 2.Andante (3:19:37) 3.Menuet: Allegretto - Trio - Menuet (3:26:57) 4.Finale: Vivace (3:34:39)

Sinfonía 102 1.Largo - Allegro Vivace (3:39:18) 2.Adagio (3:47:44) 3.Menuet: Allegro - Trio - Menuet (3:54:17) 4.Finale: Presto (4:00:29)

Sinfonía 103 "Redoble de timbal" 1.Adagio - Allegro Con Spirito - Adagio (4:04:53) 2.Andante più tosto Allegretto (4:14:47) 3.Menuet - Trio - Menuet (4:25:15) 4.Finale: Allegro Con Spirito (4:30:43)

Sinfonia 104 "Londres" 1.Adagio - Allegro (4:36:06) 2.Andante (4:45:04) 3.Menuet: Allegro - Trio - Menuet (4:53:32) 4.Finale: Spiritoso (4:58:43)

(441) PINYOLS MADURS d'ISIDRE GRAU (1945). Voliana Edicions. 213 pàgines

El subtítol, VUITANTA-CINC BIOLITS, és força aclaridor. Es tracta d'una sèrie de relats curts -un parell de pàgines cadascú- o biolits que l'autor defineix com instants de vida passats per la literatura. Aquestes petites narracions són independents i es poden llegir en qualsevol ordre. Tracten de temes molt diversos, però estan agrupats en quinze blocs temàtics que "poden facilitar la lectura".

El primer d'aquests blocs es diu Homenatges i estan dedicats a escriptors d'arreu com ara James Joyce, Ernest Hemingway,  Anton P. Txèkhow, Mercè Rodoreda, Edgar Allan Poe, Franz Kafka, Pere Calders i Slawomir Mrozek.

Isidre Grau i Antolí, nascut a Sabadell és enginyer químic i professor de català. És autor de quinze novel.les entre les quals destaca la pentalogia d'Els colors de l'aigua i la darrera La ciutat dels solitaris. Durant quatre anys ha publicat quinzenalment a la revista Núvol la sèrie de contes breus que es reuneixen en aquest llibre.

3. VIATGE EN VAIXELL (Taller de lectura i escriptura 3)

Les deu de la nit era l´hora que el ferri de la Transmediterranea tenia prevista per salpar rumb a Eivissa.

Com que a la Sònia no li agradaven les presses de darrera hora, amb prou antelació va arribar al port de Barcelona. No era la primera vegada que viatjava a aquella illa, pero mai abans ho havia fet per mar.

Feia bon temps; amb la mar lleugerament arrissada l’embarcació va emprendre la navegació amb una bona velocitat.

Vuit hores després, amb les primeres llums del dia, el vaixell ja estava fent les maniobres d’atracament.

Aquell viatge havia de ser l’inici d’una setmana tranquil.la i de relax per a la Sònia.

YO, JULIA de SANTIAGO POSTEGUILLO, novela ganadora del PREMIO PLANETA 2018

2. COM SERIA?... (Taller de lectura i escriptura 2)

A l’interior de la casa el foc encès a la llar era intens i els tions crepitaven alegrement.

En aquelles llargues nits d’hivern, la Sònia s’ estimava més quedar-se a prop de les flames per sentir l’escalfor mentre llegia. 

Li agradaven les novel.les que parlaven del dia a dia de persones que havien viscut en el passat remot, com la que tenia ara a les mans, ambientada a la Barcelona del segle XIII, a l’època del rei Jaume I.

Va deixar per un moment el llibre i començà a pensar com seria traslladar a algú de fa vuit-cents anys al segle XXI.

Com reaccionaria davant d'aquestes màquines de metall que van molt més ràpides que el cavall més veloç de la seva època?

Com s’explicaria que, a les cases d’ara, només tocant un botonet de la pared, es pogués veure-s'hi com si fos ple dia?

I pensava en moltes més coses d’avui i que mancaven fins fa poc.

Una cosa sí que tenia clara la Sònia: a ella li seria impossible adaptar-se a les condicions de vida d’aquella gent.

BOLERO de MAURICE RAVEL (1875-1937). FILARMÓNICA DE VIENA dirigida por GUSTAVO DUDAMEL

(440) LA NOVA NORMATIVA A LA BUTXACA de NEUS NOGUÉ SERRANO (1962). Publicacions de l'Abadia de Monteserrat. 157 pàgines

Porta com a subtítol "L'ortografia catalana i la gramàtica de la llengua catalana". Evidentment, no es tracta d'una novel.la ni de cap llibre per llegir tot seguit. És una obra de consulta i, com a tal, podem anar a qualsevol capítol sense haver de llegir els anteriors. Tampoc no està pensat per iniciar-se en el estudi de la llengua catalana, cal tenir uns coneixements previs. Sí que és útil per consultar les novetats de Gramàtica i Ortografia  introduïdes per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) els anys 2016 i 2017.

Està dividit en 49 capítols i al final, un índex de paraules i conceptes faciliten la consulta d' aspectes concrets relacionats amb els capítols. Es força didàctic i cada norma està acompanyada de molts exemples. 

Com diu l'autora a la introducció, "he intentar presentar la información d'una manera clara i asequible per a un público no expert en llengua, conservant siempre l'esperit de la norma que hi ha al darrera".

Neus Nogué Serrano va nèixer a Barcelona i és llicenciada i doctora en Filologia Catalana i professora de lingüística catalana de la Universitat de Barcelona.

1. L´AVI ANTON

El cel, net de núvols i milions d´estrelles que el cobrien és el que veu en aquell moment la Sònia, una nena de sis anys, cabell ros i la cara plena de pigues.
Al seu costat, assegut a la gespa de la masia, hi ha l'avi Anton. Encara que és pagès, li agrada explicar coses de les estrelles, de la lluna, del sol... Per a la Sònia, l'avi és l'home més savi del món.
-Mira, filleta -es com li diu carinyosament-, el Sol és una estrella, ni més ni menys que una més.
-Pero avi, com pot ser així, si es veu molt més i brilla força més?
-Perque les altres estrelles están molt lluny.
-Més lluny que Barcelona? -fa la nena. Per ella, els dos-cents quilòmetres de distància entre el poble, La Vall del Segre i la capital en són  una barbaritat.
-Si, molt, molt, molt més lluny.
Aquell dia, la Sònia començà a descubrir aquella ciència que l'avi i les altres persones grans anomenàven astronomia.

(439) HISTÒRIA DE CATALUNYA de NORBERT FONT I SAGUÉ (1874-1910). Establiment Gràfich Thomas, Barcelona. 175 pàgines

Vaig trobar aquest curiós i petit llibre -petit no només pel nombre de pàgines sinó també pel format, 12x18 centímetres- en una fira d'antiguitats d'un poble de la Cerdanya. Em va cridar l'atenció i per un mòdic preu el vaig comprar.

Es tracta d'una segona edició de l'any 1907. La primera és de 1899.

Font i Sagué fou geòleg, espeleòleg, naturalista i escriptor. Va ser ordenat sacerdot l'any 1900. El 1904 va exercir la càtedra de geologia dels Estudis Universitaris Catalans i va publicar un curs de geologia dinàmica aplicat a Catalunya. Amb el patrocini del Centre Excursionista de Catalunya va realitzar una enquesta que li va permetre elaborar el Catàleg espeleològic de Catalunya. Per iniciativa de Norbert Font i Sagué, es va col·locar el gran mamut de pedra que al parc de la Ciutadella de Barcelona, al desembre de 1907. En aquella època es va potenciar la Junta de Ciències Naturals i es volien reproduir en pedra totes les grans espècies desaparegudes. El mamut va ser construït segons una maqueta de l'escultor Miquel Dalmau.

Com a escriptor, va obtenir premis als Jocs Florals de Barcelona, el 1894 amb Les creus de pedra a Catalunya i el 1897 amb Determinació de les comarques naturals i històriques de Catalunya. També va publicar el 1900 l'obra Breu compendi de la historia de la literatura catalana.

En la seva memòria, la Federació Catalana d'Espeleologia atorga cada any el premi "Norbert Font i Sagué" als millors treballs espeleològics realitzats a Catalunya i a Espanya.

El llibre està estructurat en 23 capítols, i cada capítol es divideix en apartats, en total 252, i d'una manera prou didàctica fa un repàs de la Història de Catalunya des dels orígens fins al final del segle XIX. Lògicament està escrit en el llenguatge de la època, amb paraules i expressions que avui en dia no s'utilitzen, però és de comprensió fàcil.

El llibre està impregnat d'un to nacionalista i d'exaltació del catalinisme. També es nota la condició de sacerdot de l'autor. Aquests fets els podem veure al llarg de tot el llibre i queda patent a la Conclusió on sota el títol Lo que ha fet Catalunya per la civilisació (literal) diu:
"La historia de Catalunya demostra que apuesta Nació, tan valenta y tan noble, ha fet grans serveys a la civilisació de Europa en general y d'Espanya en particular, entre los quals podèm nombrar los següents:
Introduí a Espanya la cultura grega y llatina, adoptà lo Cristianisme que era causa de progrés.
Fóu la primera d'Espanya en veures lliure dels alarbs, gracies al esforç de les séus armes.
Ajudà en gran manera a les demos naciones de la Península  pera treure'ls alarbs del séus territoris.
Donà a les primeres nacions d'Europa les séves lleis nàutiques.
Humilià lo poder marítim del turchs en tót lo Mediterrà.
Escampà per Espanya, lo bon gust literari y artístich.
Establí la benefactora obra de la Mercè pera la redempció dels cautíus.
Contribuí al descobriment del Nou Món.
Fou la primera nació d'Espanya hont s'establiren y fóren utilisats los descobriments y avenços de tóts los segles y de tótes les nacions.
Anà sempre al devant en tóts los moviments axís artistichs, com científichs y industrials".

No sembla gaire objectiu, oi? Tot i això m'alegro d'haver trobat aquesta "petita joia".

EL MESSIES de GEORG FRIEDRICH HÄNDEL (1685-1759). PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

HISTÒRIES DE CAN FANGA

Aquest és el primer d'una sèrie, Històries de Can Fanga, de 57 videos de corta durada, entre tres i nou minuts, en els quals Jordi Portabella ens explica històries, anècdotes i curiositats relacionades amb la ciutat de Barcelona. Es poden trobar a YouTube.

VIAJE A ASTURIAS. AGOSTO 1917

 

EL IMPERIO ROMANO EXPLICADO EN 10 MINUTOS

(438) LOS BESOS EN EL PAN de ALMUDENA GRANDES (1960). Tusquets Editores. 226 páginas (EBOOK)

De Almudena Grandes había leído con anterioridad tres libros: El lector de Julio Verne, Las edades de Lulú y El corazón helado (haciendo click en el título se puede acceder a la reseña del libro).

Los besos en el pan es completamente diferente a las anteriores y, a través de una serie de personajes que habitan en un barrio del centro de Madrid y que pertenecen a las clases medias y populares, la escritora aborda algunos de los temas de la actualidad: el hambre infantil, el desmantelamiento de la sanidad pública, las estafas bancarias, la burbuja inmobiliaria, la amenaza de competidores chinos explotados por las mafias,... El nexo de unión entre los diferentes personajes está resuelto a través de lazos familiares, la amistad, las relaciones laborales o la frecuentación de espacios como el bar, la peluquería o el edificio ocupado.

Resumen del argumento:

¿Qué puede llegar a ocurrirles a los vecinos de un barrio cualquiera en estos tiempos difíciles? ¿Cómo resisten, en pleno ojo del huracán, parejas y personas solas, padres e hijos, jóvenes y ancianos, los embates de una crisis que «amenazó con volverlo todo del revés y aún no lo ha conseguido»? Los besos en el pan cuenta, de manera sutil y conmovedora, cómo transcurre la vida de una familia que vuelve de vacaciones decidida a que su rutina no cambie, pero también la de un recién divorciado al que se oye sollozar tras un tabique, la de una abuela que pone el árbol de Navidad antes de tiempo para animar a los suyos, la de una mujer que decide reinventarse y volver al campo para vivir de las tierras que alimentaron a sus antepasados? En la peluquería, en el bar, en las oficinas o en el centro de salud, muchos vecinos, protagonistas de esta delicada novela coral, vivirán momentos agridulces de una solidaridad inesperada, de indignación y de rabia, pero también de ternura y tesón. Y aprenderán por qué sus abuelos les enseñaron, cuando eran niños, a besar el pan.

(437) HISTORIES DE LA HISTÒRIA DE BARCELONA de DANI CORTIJO (1983). Editorial Robin Book. 238 páginas

Un curiós llibre en el que, de manera breu i senzilla se´ns explica unes setanta històries i llegendes relacionades amb la història de Barcelona.

Com diu el propi autor “aquest llibre no pretén ser una història exhaustiva del centre de Barcelona sinó un recull d´algunes històries curioses, divertides i anecdòtiques que formen part de la història de la nostra ciutat”.

Resum del contingut:

Els vells carrers de Barcelona no són nomès allò que ara veiem a simple vista. Si ens hi aturem una estona en silenci i parem atenció, encara es poden sentir els crits dels avalots, l’olor d’espècies, els carros i cavalls, la sensació agra de la por, il·lusions i esperances, odis i amors, i llegendes i mites que encara volen per entre els carrerons estrets de la ciutat.

D´entre totes les històries que envolten la formació i desenvolupament de la ciutat de Barcelona, l´autor n´ha extret un recull de curiositats que no tant sols ens permetran saber com era la vida a ciutat en altre temps sinó que alhora constitueixen una reivindicación de la vida quotidiana i de la cultura popular.

La llegenda de Santa Eulàlia, Justes al Born, Bordells a la Barcelona vella, La matança del Call, L´ou com balla, Felip V a Santa Maria del Mar, La maledicció del Liceu,… són alguns dels capítols que formen part del llibre.

Molt recomanable fer una visita al blog www.altresbarcelones.com on podem trobar uns videos de Barcelona Televisió en què el Dani Cortijo és entrevistat i parla d´algunes d´aquestes històries.

(436) EL LABERINTO DE LOS ESPÍRITUS de CARLOS RUIZ ZAFÓN (1964). Grupo Planeta. 632 páginas (EBOOK)

Hace dos meses releí los tres libros anteriores para refrescar los personajes y las situaciones en que se desarrolla la historia antes de comenzar a leer el desenlace de esta tetralogía, El cementerio de los libros olvidados. Una vez más, Carlos Ruiz Zafón demuestra su gran capacidad como narrador y su habilidad para crear historias llenas de misterio e intrigas que nos atrapan desde el principio. El laberinto de los espíritus está a la altura de las novelas anteriores, incluso yo diría que las supera. Como en las precedentes, está ambientada principalmente en la Barcelona de mediados del siglo pasado, aunque en algunos momentos, la trama se desarrolla en Madrid. Vuelven a aparecer los personajes de las novelas anteriores, pero en esta hay uno nuevo, Alicia, que tiene un gran protagonismo.

Tal como dice el autor, las cuatro novelas pueden leerse de manera independiente y en cualquier orden ya que “cada una de ellas ofrece una historia cerrada, independiente y contenida en sí misma”. No obstante, considero que la mejor manera de acercarse a este universo argumental es leerlas siguiendo el orden cronológico, no el de publicación. Es decir, comenzar con El juego del ángel, seguir con La sombra del viento, continuar con El prisionero del cielo y finalizar con El laberinto de los espíritus.

Argumento:

En la Barcelona de finales de los años 50, Daniel Sempere ya no es aquel niño que descubrió un libro que habría de cambiarle la vida entre los pasadizos del Cementerio de los Libros Olvidados. El misterio de la muerte de su madre, Isabella, ha abierto un abismo en su alma del que su esposa Bea y su fiel amigo Fermín intentan salvarle.

Justo cuando Daniel cree que está a un paso de resolver el enigma, una conjura mucho más profunda y oscura de lo que nunca podría haber imaginado despliega su red desde las entrañas del Régimen. Es entonces cuando aparece Alicia Gris, un alma nacida de las sombras de la guerra, para conducirlos al corazón de las tinieblas y desvelar la historia secreta de la familia… aunque a un terrible precio.

El Laberinto de los Espíritus es un relato electrizante de pasiones, intrigas y aventuras. A través de sus páginas llegaremos al gran final de la saga iniciada con La Sombra del Viento, que alcanza aquí toda su intensidad y calado, a la vez que dibuja un gran homenaje al mundo de los libros, al arte de narrar historias y al vínculo mágico entre la literatura y la vida.

Muy recomendable la visita a la página web del autor. 

http://www.carlosruizzafon.com/es/

Podemos leer los primeros capítulos de sus novelas, escuchar música compuesta por él mismo y más cosas interesantes.

Para finalizar, dejo el booktrailer del libro

(435) EL MOZÁRABE de JESÚS SÁNCHEZ ADALID (1962). Ediciones B. 707 páginas (EBOOK)

Excelente novela histórica que con un lenguaje sencillo y ameno nos transporta hasta la España musulmana del siglo X que, bajo el reinado del califa Abderraman III y más tarde de su hijo Alhaquén II, conocerá una etapa de esplendor inigualable cuyo estandarte será su capital, Córdoba.

Allí coinciden Asbag y Abuámir, personas  de distinto origen, fe y vocación. Asbag, el mozárabe, es un erudito que pronto se ganará la confianza del califa. Gracias a sus dotes diplomáticas, este clérigo aventurero recorrerá tierras lejanas -Santiago de Compostela, los países del norte de Europa, Constantinopla, Roma, …- y se convertirá en el consejero de algunos de los personajes más emblemáticos del momento.

El destino del musulmán Abuámir no será menos sorprendente. Llegado a la capital para estudiar leyes, el joven y ambicioso Abuámir desarrollará una fulgurante carrera militar que hará de él el segundo hombre más importante del califato: el legendario y temido Almanzor.

La vida azarosa de estos dos personajes históricos, sus encuentros y desencuentros, constituyen el corazón de la novela.