(168) LAS TRECE ROSAS de JESÚS FERRERO (1952). Siruela. 233 páginas

Son los tiempo de la primera posguerra. Trece mujeres, casi todas menores de edad, son detenidas, juzgadas y ajusticiadas. Tras su muerte, empiezan a ser llamadas Las trece rosas. Así comienza la leyenda que da cuerpo a esta novela, en la que Jesús Ferrero vuelve a sumergirse en las fuentes de las que surgen los mitos, para dar vida a trece conciencias que parecían normales, y que en muchos aspectos lo eran, pero que encarnaron una terrible paradoja: a la vez que dejaron un rastro imborrable, fueron prácticamente borradas de la historia. Huyendo del drama político y el reportaje, Ferrero configura Las trece rosas como una narración para donde la única apuesta cae del lado de la literatura, dando como resultado una novela coral en la que participan por igual la memoria y la imaginación .

(167) ELS MESTRES DE LA REPÚBLICA de RAIMON PORTELL i SALOMÓ MARQUÈS. Ara llibres. 180 pàgines

Quan l'analfabetisme era un mal crònic que semblava que no tenia remei. Quan no hi havia escoles per a tothom i milers de nens corrien pels carrers, malnodrits, amb la salut precària. Quan no hi havia espais per jugar i hi havia una manca d'higiene i de cultura, va néixer una generació de mestres que, amb el referent d'Europa, va crear una escola nova i moderna adaptada als nous temps. La gran innovació d?aquesta nova pedagogia era el respecte a l'infant, els seus temps, els seus ritmes, la seva capacitat d'entendre l'entorn, apropiar-se'l i construir-se'n una imatge. Els nens deixaven d'estar lligats a la taula recitant com lloros per parlar i escriure sobre allò que els envoltava. Era una escola laica i mixta que volia respectar l'opció religiosa de cadascú, sense imposicions, sense la missa diària. Els mestres de la República és, doncs, un homenatge a totes aquelles persones que van lluitar per construir una escola nova que formés ciutadans lliures, cultes i amb veu pròpia.