(446) LA LEY DE LOS JUSTOS de CHUFO LLORENS (1931). Editoria Grijalbo. 1304 páginas (EBOOK)

Hace diez años había leído una obra anterior de Chufo Llorens, Et donaré la terra -Te daré la tierra en castellano-, una novela histórica ambientada en la Barcelona del siglo XI.

La ley de los justos, aunque algunos capítulos transcurren en Cuba, también se ubica en Barcelona, en este caso, en la última década del siglo XIX; concretamente entre 1888, el año de la primera Exposición Universal de Barcelona y el 1898 en que tiene lugar la independencia de Cuba, dos hechos de gran trascendencia para la ciudad y el país.

La novela está protagonizada por Práxedes Ripoll, un rico empresario burgués y su familia: su esposa Adelaida, sus hijos Germán y Antonio; su cuñado Orestes Guañabens, Renata, la esposa de este, y Candela, la hija de ambos. Junto a estos, tienen un protagonismo importante personajes históricos como el sacerdote y escritor, Cinto Verdaguer, Claudio López, marqués de Comillas y Santiago Salvador, el anarquista que lanzó la bomba en el Liceo de Barcelona el 7 de noviembre de 1983 y que causó 20 muertos. Este hecho de mezclar personajes históricos con otros ficticios es característico de las novelas históricas.

A finales del siglo XIX Barcelona vive una época de esplendor. Una burguesía próspera y culta, exhibe su elegancia en fiestas y veladas musicales. Pero al otro lado de la ciudad, donde las calles se estrechan y huelen a pobreza, el rencor y la injusticia están fraguando una revolución capaz de recurrir a la violencia más descarnada.

Básicamente, este es el ambiente en que se desarrolla el libro. 

Es una novela que engancha pero considero que hay aspectos claramente mejorables. En primer lugar, la extensión  me parece excesiva. Creo que no son necesarias mil trescientas páginas -en formato EBOOK que es como la he leído- para contar la historia. Se agradece llegar al final. Por otra parte, más que una novela histórica parece una novela rosa, una historia de buenos y malos poco creible. Hay situaciones y personajes muy forzados; por citar alguno, la historia de Juan Pedro Bonafont/Jerónimo Cifuentes. La parte novelesca es la que priva por encima de la histórica y en el lenguaje, hay expresiones y frases actuales que difícilmente pueden atribuirse a personas del siglo XIX. Por todo ello, me cuesta clasificar este libro como novela histórica.

7. LA TRISTA TROBADA (taller de lectura i escriptura 7)

Les dues dones van estar un moment abraçades. L’Alba, la cosina de la Sònia, feia uns grans esforços perquè les llàgrimes que li omplien els ulls no saltessin com una riuada.
Eren gairabé de la mateixa edat i de petites, al poble, tingueren una bona relació: van compartit moltes estones d'alegries i de jocs i també, com no podia ser d'una altra manera, alguna petita baralla infantil que al cap d'una estona ja estava oblidada. La vida les havia portat per camins diferents: l’una s´havia quedat al poble, La Vall del Segre, on eren ara i la Sònia vivia i treballava a Barcelona.
Es tornaven a trobar, però amb un motiu ben trist: la mort de l’avi Anton, el pare dels seus pares, aquell home tan bondadós, tan intel.ligent, tan savi…  un home amb tots els ets i uts. Si més no, aquesta seria la imatge que la Sònia sempre guardaria d’ell.

MISA SANTA CECILIA de JOSEPH HAYDN (1732-1809). Catedral St Etienne de Toulouse

 1. (00:00:08) KYRIE I                                              

 2. (00:03:25) CHRISTE

 3. (00:06:55) KYRIE II

 4. (00:10:18) GLORIA IN EXCELSIS
 5. (00:13:44) LAUDAMUS
 6. (00:17:40) GRATIAS
 7. (00:21:17) DOMINE
 8. (00:27:50) QUI TOLLIS
 9. (00:34:52) QUONIAM
10. (00:38:54) CUM SANCTO
11. (00:43:50) CREDO IN UNUM DEUM
12. (00:48:07) ET INCARNATUS
13. (00:56:38) ET RESURREXIT
14. (01:02:25) SANCTUS
15. (01:04:28) BENEDICTUS
16. (01:11:35) AGNUS DEI
17. (01:13:51) DONA

6. ASSEGUDA SOBRE UNA ROCA (taller de lectura i escriptura 6)

Estava asseguda sobre una roca, pensativa, mirant la vall que tenia als seus peus. Ja feia cinc anys d'aquell estiu que la Sònia havia conegut a en François, el poca-solta francès del que s'havia enamorat i que sembla que l'habia oblidada. Ella, sempre que podia tornava al poble, però d'ell, ni rastre.

Els primers mesos van sovintejar les trucades telefòniques que cada vegada van ser menys freqüents. 

No entenia què havia pogut passar. Fins i tot, alguna vegada li havia anat pel cap agafar el cotxe i en tres hores, presentar-se a Carcassonne, la ciutat on ell vivia. Però, i si no el trobava? o pitjor encara, i si ja no vivia sol?. Així que va descartar aquella pensada. Si volia alguna cosa, ja sabia on trobar-la.

JOHAN SEBASTIAN BACH (1685-1750). MAGNIFICAT en Re Mayor, BWV 243. Le Concert des Nations & La Capella Reial de Catalunya. Director: JORDI SAVALL

 1. (00:08) Magnificat (Coro)

 2. (03:05) Et exultavit (Aria: Soprano 2)

 3. (05:28) Quia repexit (Aria: Soprano 1)

 4. (07:53) Omnes generationes (Coro)

 5. (09:12) Quia fecit mihi magna (Aria: Bajo)

 6. (11:05) Et misericordia (Duo: Contratenor / Tenor)

 7. (14:18) Fecit potentiam (Coro)

 8. (16:17) Deposuit potentes (Aria: Tenor)

 9. (18:16) Esurientes implevit bonis (Aria: Contratenor)

10. (21:05) Suscepit Israel (Coro)

11. (23:22) Sicut locutus est (Coro)

12. (24:52) Gloria Patri (Coro)

(445) YO, JULIA de SANTIAGO POSTEGUILLO (1967). Editorial Planeta. 610 páginas (EBOOK)

De Santiago Posteguillo había leído las dos trilogías publicadas con anterioridad, la dedicada a Escipión el Africano (236 a.C. - 183 a.C.) -Africanus, Las legiones malditas y La traición de Roma- y la dedicada al emperador Trajano (53 d.C. - 117 d.C.) -Los asesinos del emperador, Circo Máximo y La legión perdida-

En Yo, Julia, novela que ha obtenido el Premio Planeta 2018, la protagonista es una mujer, Julia Domna (170-217), la esposa del emperador romano Septimio Severo (145-211), una mujer de origen sirio, poco conocida, pero que consigue instaurar una dinastía imperial. Es un caso poco frecuente en el Imperio Romano donde las mujeres, aunque pudiesen ostentar el rango de Augusta si el emperador se lo concedía, esto solo era a título honorífico. Las esposas de los emperadores nunca tenían poder real ni sobre las legiones ni sobre las grandes decisiones del gobierno. En la novela se narra el ascenso vertiginoso de Julia y una vez asentada en el poder terminará siendo la mujer más poderosa e influyente de toda la historia del Imperio Romano -palabras del autor-.

Septimio Severo

La narración solamente abarca desde el año 192 hasta el 197 d.C. y está dividida en cinco partes, cada una dedicada a uno de los cinco emperadores enemigos de Julia: Cómodo, Pértinax, Juliano, Nigro y Albino -todos ellos se suceden en poco tiempo, a veces meses y mueren de forma trágica-.

El libro está en la linea de los otros de Santiago Posteguillo, así que a sus muchos seguidores no les decepcionará: ambientado en la época de la Roma clásica, un gran número de personajes que intervienen -la mayoría históricos-, narración lineal en el tiempo, fácil de leer, capítulos cortos y muy bien documentado. 

Se completa con unos apéndices bastante interesantes e ilustrativos: un mapa del Imperio romano de la época, planos de las batallas que se narran en el libro - en este caso, las batallas de Issus y Lugdunum-, y un glosario de términos latinos.

5. ESTIU AL POBLE (taller de lectura i escriptura 5)

Encara que vivia a Barcelona, un parell de setmanes d'estiu, si més no, buscava la tranquil.litat a La Vall del Segre, el poble on havia nascut i on havia viscut fins que va marxar a estudiar a la capital.

Les tardes, la Sònia solia passar-les a l'ombrívol bosc d'alzines que havia a prop, on la temperatura estival no era tan rigurosa.

Ja tenia vint anys. Els seus cabells, d' un ros daurat, li arribaven prop de la cintura i feia contrast amb uns ulls negres que cridaren l'atenció del noi.

- Sóc en François, -va dir en català però amb un accent francès prou evident-. Els meus avantpassats eren d'aquí i jo visc a Carcassonne.

Es van trobar algunes vegades més al poble i la relació es consolidà: va ser un estiu de llargues converses, de projectes de futur, d'ilusions; però al final, també de paraules buides i de promeses incomplertes. Cinc anys després  i no s´havien tornat a veure.

- C'est la vie, com diria en François, va pensar la Sònia

(444) JO CONFESSO (r2) de JAUME CABRÉ (1947). Editorial Proa. 639 pàgines (EBOOK)

Havia llegit el llibre al 2012, pocs mesos després de la seva publicació, però en castellà que era la versió que tenia en aquells moments. Sóc dels que pensen que els llibres s'han de llegir en la llengua que es van escriure, sempre que es tingui prou competència per fer-ho, és clar. Per això tenia un deute amb aquesta novel.la que ara he pogut saldar.

De Jaume Cabré he llegit tres obres: L'ombra de l'eunuc, Les veus del Pamano i La teranyina. Particularment, crec que Jo confesso les supera. Es nota la dedicació de l'autor durant vuit anys a escriure aquesta.

Jo confesso és una gran novel.la. Està escrita en forma d'una extensa carta que el protagonista, Adrià Ardèvol escriu al que ha esta el seu gran amor, Sara, el nom de la qual no apareix fins ben avançada la història. És un relat introspectiu de l'Adrià quan comença a detectar els primers símptomes d'una malaltia degenerativa que acabarà amb la seva activitat intelectual.

L'Adrià, nascut a Barcelona l'any 1946 és una persona singular: un superdotat que parla més de deu idiomes, toca el violí, escriu llibres,... Però també és un home solitari, amb moltes mancances, poc estimat des de la seva infància i així ho explica al principi de la novel.la: "Fins ahir a la nit, caminant pels carrers de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb un Déu a qui encarregar la cerca de solucions...".

L'altre gran protagonista de la història és un famós violí del segle XVIII, un instrument de valor econòmic i històric incalculable que havia comprat el pare d'Adrià i que porta associat a la seva existència una negra història de robatoris i crims.

Amb aquests elements i una llarga llista de personatges, Jaume Cabré fa un recorregut per la història des del segle XIV fins l'actualitat: passegem per Girona i els monastirs del Pallars dels segles XIV i XV, la Inquisició, l'Alemanya nazi, la Barcelona dels anys 40 i 50 i els primers anys del segle actual. En aquest recorregut trobem les diverses tipologies del mal: intolerància, fanatisme, totalitarisme, enveja, hipocresia, crueltat,...

És una obra complexa: les diverses històries s'entrellacen, hi ha salts en el temps, es fan coincidir persones de diferents èpoques, la narració passa de primera a tercera persona i tot en el mateix paràgraf. Aquest recurs, que pot despistar al lector, demostra la capacitat narrativa i la genialitat de l'autor.

En aquest video, Manel Fuentes entrevista a Jaume Cabré i parlen del llibre

4. AIXÒ ÉS LA PRIMAVERA (taller de lectura i escriptura 4)

Inspirada per la suggerent música que sona, el primer del quatre concerts que el genial Vivaldi, fa tres-cents anys va dedicar a les estacions, la Sònia, a la página d'avui, vint-i-sis de maig, anotava al seu diari: "La primavera ha esclatat amb força, interrumpent la pluja que durant tot l'any donava vida i grissos a la vall. Els ocells la saluden i canten feliços, les fonts ragen amb alegria i els camps s'omplen de flors de tots els colors.

Però de sobte, el cel s'omple de núvols negres i trons i llamps anuncien la tempesta que s'apropa.

Això és la primavera"