Encara s’estava recuperant del gran sotrac que va suposar la pèrdua de l’avi. Per això, li va semblar que l’escalfor d’aquella llet pura, tot just munyida, que l’havia preparada la mare, li renovava l’esperit. Només havien passat tres dies i a la Sònia li semblava que tot plegat havia estat un malson, però no, la veritat és que mai més tornaria a veure l’avi.
A la solitud de la seva cambra, havia reflexionat sobre el sentit de la vida i la injusticia de la mort, o potser no, potser era al contrari, la mort era la gran justicia de la vida que igualava a tothom: homes i dones, rics i pobres, blancs i negres,…
Una gran veritat que sempre tenia present la consolava: ningú no desapareix del tot mentre hi hagi algú que el recordi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada