Havien passat anys i panys des d'aquell estiu al poble i ja no pensava pas en ell. Per això, rebre aquella carta la va deixar d’una peça. Era un escrit llarg i al final un nom: François. Entre moltes altres coses, li feia saber el seu desig de tornar-se a trobar.
Paraules boniques i excuses si que té aquest carallot, es deia a sí mateixa la Sònia. Però perquè no donar-se una segona oportunitat? No havia res a perdre. Això sí, es va prometre no fer-se il.lusions.
Quan es van veure, es van abraçar emotivament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada